La matèria

Al llarg de la història de les comunitats humanes, la religió, els venedors d’intangibles i alguns regidors de la cosa pública han ocupat l’espai de la ciència en la comprensió de l’univers i han pretès l’existència de la matèria (inerta) en contraposició a l’ànima (immortal). Aquests postulats metafísics han emmascarat posicions de domini dels poders ungits per la gràcia divina sobre la població indefensa i defugen tota lògica: han de ser bandejats en qualsevol debat racional. Pel que fa a la matèria, es refereix als constituents de la realitat material objectiva, en el sentit que pugui ser percebuda de la mateixa manera per subjectes diversos. El problema és que la percepció no acaba de ser mai objectiva. I hi ha persones ‒i fins i tot mitjans de comunicació‒ que es prenen la llibertat d’explicar la realitat com a ells els emana de l’entrecuix testosterònic i constitucional. Continue reading



Posted in Articles | Tagged , , , , | Leave a comment

Castell de sorra

«Què fas?», pregunta un nen a l’escriptor, que s’ha vist arrossegat per la família sota un para-sol a una platja farcida de turistes. L’escriptor abaixa la tapa del portàtil, s’aixeca les ulleres fins al front i es queda mirant el mocós, d’uns quatre anys, amb un barret de roba blava i un flotador amb un aneguet al voltant de la cintura. «Faig castells amb paraules», li diu l’escriptor sense massa convenciment. «Vols fer un castell amb mi?» li demana el nen. L’escriptor ha posat un peu fora del cercle d’ombra on s’arrecera i s’ha adonat de l’altíssima temperatura de la sorra. «I el teu pare, maco?», demana al nen. «Al bar, amb unes amigues que ha conegut fa una estona», detalla amb total naturalitat. L’escriptor aixeca el coll per calcular la distància que hi ha fins al quiosc de begudes. «Està bé, fem un castell, però només fins que torni el meu fill, que ara s’està banyant amb la seva mare. Després continues amb ell». El nen fa una rialla. «D’acord, vaig a buscar la pala i el cubell. Tu ves fent els fonaments». L’escriptor guarda el portàtil, s’aixeca de la cadira i s’agenolla a la riba, on comença a excavar amb les mans. Al cap de vint minuts, el nen encara no ha tornat però el castell ja té quatre torres, un fossat i un pont construït amb una fusta que surava al trencant. La seva dona i el seu fill se sorprenen de trobar-lo jugant a la sorra. «D’això… el nen… el seu pare… Bé. He sentit la necessitat de fer alguna cosa tangible…», intenta justificar-se.



Posted in Autoretrats | Tagged , , , | Leave a comment

Per què el febrer té 28 dies

L’agost, sobretot si el treballes, és un mes llarg, de 31 dies, la meitat dels quals en plena canícula que és el moment més calorós de l’any. La paraula «canícula», que en llatí significa «gos petit», prové de Sírius, l’anomenat «estel del gos» perquè pertany a la constel·lació del Ca Major. Antigament s’associaven les fortes calors de l’estiu a la presència al firmament d’aquesta estrella —en realitat una doble estrella o estrella binària— la més brillant del cel nocturn vista des de la Terra. Els antics romans creien que la seva energia se sumava a la del sol durant els dies caniculars o «dies del gos». Avui, en aquests verals, el «dia del gos» és el dia costerut que segueix després dels excessos d’un festiu i, a l’altra banda de l’Atlàntic, l’expressió dog days s’utilitza per a referir-se al mercat d’accions de la borsa nord-americana en època estival, ja que és un període de transaccions escasses o poc fructíferes. Continue reading



Posted in Articles | Tagged , , | Leave a comment

Morir-se de calor

«Quin és el millor remei per a la calor, mestre?», demana un deixeble tot amerat que ha hagut de quedar-se al poble durant les vacances. El mestre que s’ho rumia un moment. «Te’n diré tres, tria el que més et convingui: el fred, la foscor i el repòs». El deixeble, que va perdre l’avi fa uns dies, remata: «Doncs, el pobre padrí, que descansi en pau, és ara mateix el que està més fresquet de tota la família».

Posted in D'ensenyança, General | Tagged , | Leave a comment

La flor

Abans d’esclatar, la flor és poncella, és a dir, capoll. Una poncella és també una noia que manté intacta la tanca del seu jardí més privat. Un capoll és un tipus que fa o diu capollades, és a dir estupideses; és també el replec prepucial que protegeix la sobrevalorada vulgaritat d’un gland. El capoll és l’equivalent botànic d’un passerell, el mixonet tendre i indefens. És el personatge inexpert que no sap de l’ofici de la vida. O, tot al contrari, com a les Balears: una persona viva, astuta o molt alegre. Com podem comprovar, les paraules tenen múltiples sentits que es despleguen en funció del context, la intenció o l’indret on són pronunciades. Poden voler dir una cosa o, segons com, el seu contrari. En fi… Eeehaa… Què us he d’explicar? En això es basa l’era de la postveritat. Continue reading

Posted in Articles | Tagged , , , , , | Leave a comment

La cosa aquesta

S’hi està un munt d’estona, l’escriptor, intentant trobar una paraula, encaterinat amb el diccionari. Allà fora la vida segueix el seu curs natural: deutes, assassinats, accidents, violacions, intrigues, menyspreu, revenges, gana, desfalcs, insults, nervis, perversions, infidelitats, robatoris, incestos, guerres… Riu-te de la novel·la més imaginativa. «La tragèdia i el drama sempre han pouat en el tarannà de la gent real, en la perversitat i en les passions desfermades, a la recerca de versemblança. En el fons, la comèdia i l’humor són una evasió intel·lectual, un mer entreteniment de burgesos benestants», diu l’escriptor.

Posted in Autoretrats | Tagged , , , | Leave a comment