Tag: tecnocràcia

El carro, els bous i les esquetlles

La veritat: els últims temps no són gaire engrescadors. Veníem de l’optimisme desaforat i hem caigut en la depressió profunda. En aquest país no hi ha terme mig: passem de les carreteres regionals a les grans autovies; de les vies mortes als trens d’alta velocitat; dels camps d’aeromodelisme als aeroports internacionals; passem, en definitiva, de ser la segona economia regional europea a ser una economia europea de segona regional. I tot en un gir del calendari. Durant uns anys hem volgut córrer molt: havíem de superar el complex d’endarreriment (els 30 o 40 anys famosos que ens porten els europeus de tota la vida) que vam adquirir ja en la transició. I en efecte, hem corregut molt. Hem corregut tant que, fins fa quatre dies, era freqüent veure carros que anaven per davant de parelles atònites de bous, contravenint la lògica més elemental. I ara, quan la inèrcia dels carros s’ha exhaurit, ens trobem els bous a l’esquena i hem de pedalar perquè no ens encastin les banyes a les galtes. Vivim en el ple desconcert, en aquest encierro generalitzat en què tothom corre i no sap massa bé on queda la plaça de bous que ens ha de permetre matar la fera. En aquest context hem d’anar a votar el proper 20 de novembre en unes eleccions que, en el fons, posaran en evidència que, en endavant, la política, els governs, queden en mans dels tecnòcrates de les finances. En realitat, amb aquesta crisi, alimentada per les agències de qualificació, assistim a l’inici d’una nova era que es regirà per principis que tenen molt a veure amb les escoles de negocis i amb els dictats neoliberals. Tot plegat pot sonar estrany, però recentment hem vist com queien Papandreu i Berlusconi i no precisament com a resultat d’unes eleccions democràtiques. Zapatero era el tercer, però a aquest l’ha salvat el calendari de la legislatura i l’aplicació al peu de la lletra de les reformes imposades per Europa. Reconec el meu desconcert, perquè el dia 20 no sé a qui confiar el meu vot. Ja no es tracta de si guanya la dreta o l’esquerra, perquè en realitat ja no importa qui guanyarà, ja no importa el model que volem de societat, perquè aquest model ens ve donat sí o sí. Em temo que els propers anys perdrem els bous i les esquetlles. Em temo que pagarem molt cars els excessos dels darrers anys. Em temo que ens haurem d’anar acostumant a tornar a ser tan pobres com ho vam ser fa 30 o 40 anys. La cursa, en aquest país, no haurà servit de res. Mani qui mani.

Article publicat al diari digital AraPonent.cat

L’Era del Discurs

D’ençà de la turmenta apocalíptica del tombant de segle, concretada en la brama tecnològica de l’Efecte 2000 −argúcia mercantil per a estimular la renovació d’ordinadors i altres estocs tecnològics−, ens hem anat instal·lant en una mena d’estat catatònic permanent que ens fa vulnerables davant de telenotícies, missatges publicitaris, disposicions governamentals, consignes electorals i altres perversions quotidianes. Cal admetre que l’estiu del 2001 va finalitzar amb un episodi luctuós de gran impacte i que, juntament amb les Torres Bessones, es va ensorrar definitivament la imatge i la concepció del món que, amb més o menys honestedat i amb poc o molt encert, ens havíem construït al segle XX. Com aquell qui no vol la cosa, i a conseqüència d’aquella tragèdia televisada, ens plantificaven als morros la disjuntiva maniquea que acompanyà el discurs de l’Eix del Mal i les armes de destrucció massiva encunyat per alguns dels personatges més sinistres i més absurds de l’imperialisme mercantilista. D’un dia per l’altre, ens van allistar a una croada econòmica i energètica engalanada amb objectius evangelitzadors. Ens van vendre la moto que l’enemic era confessional, apàtrida i terrorista. L’estratègia de la por va funcionar a la perfecció. El camp argumental estava adobat perquè la primavera del 2003 es pogués donar per inaugurada a l’Iraq la flamant Era del Discurs. Aprenentatge assolit: un discurs ben travat, contundent i repetit fins a la sacietat és susceptible d’esdevenir veritat veritable i taula de salvació planetària. Abracadabra, pota de cabra. Fi de l’acte primer. Continue reading

© 2018 Eduard Ribera

Theme by Anders NorenUp ↑

css.php