L’escriptor s’adona que fa estona que no té necessitat d’escriure ni una sola paraula. «M’he de preocupar o m’he de sentir alliberat?», pensa mentre neteja les ulleres. De fet escriure és per a l’escriptor la raó i el sentit de la seva existència. Si no escriu és potser perquè ja ha escrit tot el que havia d’escriure i, en aquest cas, es veu abocat a una greu disjuntiva: trobar una nova motivació vital o acarar-se amb la bella dama que tot ho anivella. D’entrada no es veu fent res més que no sigui posar paraules una darrere l’altra. «Sempre em queda la reescriptura», diu mentre revisa la pila d’originals que mai ha arribat a publicar. La mort haurà d’esperar.