Tag: Plató

Defensa de Sòcrates (Diàlegs platonians)

Sòcrates, en presó i esperant la cicuta*, assajava una melodia amb la flauta. «De què et servirà ara aprendre aquest aire de flauta?», exclamà un deixeble. «Em servirà per tenir-lo après en morir», respongué.

*La cicuta (Conium maculatum L.) o julivertassa és una espècie herbàcia d’alta toxicitat utilitzada pels grecs per executar els condemnats a mort. El 399 aC, Sòcrates fou denunciat per tres ciutadans grecs (en representació gremial dels poetes, els oradors, els artesans i els polítics) dels delictes de no creure en els déus grecs i introduir-ne de nous, de corrupció de joves i d’impietat. El jurat estava integrat per 500 ciutadans (tots ells homes lliures). Sòcrates es va defensar emprant el raonament dialèctic, però va ser en va. Com a resultat del judici, va ser executat als 70 anys d’edat. El testimoni d’aquest procés va ser recollit en part en els Diàlegs platonians «Critó» i «Fedó». Aquesta post està inspirat en la glosa “Des gens bien” d’Eugeni d’Ors, escrita el 09/06/1916

Mites heroics. Herois mitificats

No he sigut mai d’anar a demanar autògrafs als cantants de moda, ni signatures als escriptors de guàrdia el dia de sant Jordi, cavaller llegendari que, ara que ho penso, no tinc molt clar si és un mite, un heroi o bé un simple pretext comercial. De fet, hi ha mites i mites, de la mateixa manera que hi ha herois i superherois. I després hi ha els antiherois, que som la majoria de nosaltres, ciutadans pedestres, simples consumidors compulsius i pagadors d’impostos que portem una vida discreta, alguns més que d’altres. Quan penso en mites, em ve al cap Plató i la caverna i el relat d’aquells pobres presoners lligats de peus i mans que, quan observaven les ombres de figures humanes projectades sobre la paret, creien que estaven contemplant la realitat. I això em fa pensar en la meva padrina Antònia, que tenia una parada de fruita i verdura al mercat de la plaça de Balaguer i els dissabtes es quedava a dinar a casa nostra. A l’hora del cafè ens assèiem al sofà i compartíem la pel·lícula, generalment de pistolers. La meva padrina vivia la història com si allò estigués passant de veritat i, quan un vaquer estava a punt de ser atacat pels dolents, cridava i l’advertia de la imminència de l’atac. La meva padrina Antònia, nascuda a Preixens i amb uns ulls blaus esplèndids, vivia la ficció com si fos realitat, com els pobres presoners del mite de la caverna. Continue reading

© 2018 Eduard Ribera

Theme by Anders NorenUp ↑

css.php