Tag: futbol (page 1 of 2)

Algunes reflexions sobre ‘La vida assistida’

La vida assistida és un joc de miralls que explora la frontera entre la realitat i la ficció i s’hi recrea. Intenta demostrar que la vida és una experiència tan absurda, tan estranya, tan misteriosa, tan incomprensible, que ben bé podria ser una història inventada.

Els primers esborranys de la novel·la els vaig iniciar el 2007. Veníem d’uns anys d’eufòria desbocada en què tothom era ric perquè tothom comprava a crèdit i això va crear el miratge d’un món teòricament perfecte, barroerament perfecte. D’un món de façana i màniga ampla on tothom era molt important, d’una societat prepotent que va democratitzar el luxe i que va generar una davallada moral incalculable que ens ha conduït on ens ha conduït i que tindrà les conseqüències que tindrà. Una situació, d’altra banda, que estan aprofitant els més espavilats per instaurar un nou sistema econòmic i de valors que farà que el gruix de la població estigui sotmesa i controlada durant les properes dècades. Bergadan, que és un dels protagonistes de La vida assistida, observa i reflexiona. I en les seves reflexions parla, entre altres coses, d’aquesta decadència moral, parla des del record d’un món que ha deixat d’existir, parla d’uns valors que sembla que s’hagin perdut definitivament.

Segons Bergadan, el món ha esdevingut un reality show global basat en 4 pilars primordials: el poder, l’alienació, la morbositat i la vanaglòria. És a dir, i en paraules planeres: la política, el futbol, els successos i la fama,  que són els 4 pecats capitals de l’era moderna. En aquest món, lamentablement, ja no hi tenen cabuda ni la literatura ni la filosofia, ni cap disciplina que impliqui el pensament com s’ha anat demostrant en aquest nostre país amb les successives lleis d’Educació que s’han aprovat els darrers anys i que han acabat destruint la mateixa possibilitat de l’Educació.

La futbola

No està escrit enlloc que el futbol sigui una cosa exclusiva dels homes, tot i que tradicionalment s’associen a aquesta disciplina una sèrie de factors (agressivitat, competitivitat, força, resistència, contacte físic…) més propers a la condició masculina que no pas a la femenina. Sí, és cert, existeixen equips femenins, jugadores d’un cert nivell i competicions ad hoc des de fa uns quants anys. Però hi ha qui opina —no sense cert perill de ser titllat de masclista— que aquest esport no tindrà mai el gruix de practicants dones que pugui tenir el bàsquet o el volei, per posar només dos exemples. En qualsevol cas, no és així a data d’avui. Una cosa similar es podria dir pel que fa al gènere dels aficionats. Tinc el record d’haver anat al camp amb el meu pare a veure partits de futbol durant la meva infantesa tardofranquista. En aquells temps, la presència de dones a la graderia era un fet exòtic i estrictament simbòlic. Diria que moltes d’elles eren aficionades obligades que, a títol de comparsa, acompanyaven els marits en les tardes de diumenge —sobretot en els desplaçaments a camp contrari— i que, per tenir una estona d’esgambi, havien de suportar encontres sovint tediosos, el fum omnipresent de les fàries, els insults i les agressions ocasionals a l’àrbitre i el fatigós ti-ti-ti-ti del carrusel deportivo a la ràdio del cotxe, on José Maria García actualitzava els resultats de la jornada.

Older posts

© 2018 Eduard Ribera

Theme by Anders NorenUp ↑

css.php