Tag: desconcert

El carro, els bous i les esquetlles

La veritat: els últims temps no són gaire engrescadors. Veníem de l’optimisme desaforat i hem caigut en la depressió profunda. En aquest país no hi ha terme mig: passem de les carreteres regionals a les grans autovies; de les vies mortes als trens d’alta velocitat; dels camps d’aeromodelisme als aeroports internacionals; passem, en definitiva, de ser la segona economia regional europea a ser una economia europea de segona regional. I tot en un gir del calendari. Durant uns anys hem volgut córrer molt: havíem de superar el complex d’endarreriment (els 30 o 40 anys famosos que ens porten els europeus de tota la vida) que vam adquirir ja en la transició. I en efecte, hem corregut molt. Hem corregut tant que, fins fa quatre dies, era freqüent veure carros que anaven per davant de parelles atònites de bous, contravenint la lògica més elemental. I ara, quan la inèrcia dels carros s’ha exhaurit, ens trobem els bous a l’esquena i hem de pedalar perquè no ens encastin les banyes a les galtes. Vivim en el ple desconcert, en aquest encierro generalitzat en què tothom corre i no sap massa bé on queda la plaça de bous que ens ha de permetre matar la fera. En aquest context hem d’anar a votar el proper 20 de novembre en unes eleccions que, en el fons, posaran en evidència que, en endavant, la política, els governs, queden en mans dels tecnòcrates de les finances. En realitat, amb aquesta crisi, alimentada per les agències de qualificació, assistim a l’inici d’una nova era que es regirà per principis que tenen molt a veure amb les escoles de negocis i amb els dictats neoliberals. Tot plegat pot sonar estrany, però recentment hem vist com queien Papandreu i Berlusconi i no precisament com a resultat d’unes eleccions democràtiques. Zapatero era el tercer, però a aquest l’ha salvat el calendari de la legislatura i l’aplicació al peu de la lletra de les reformes imposades per Europa. Reconec el meu desconcert, perquè el dia 20 no sé a qui confiar el meu vot. Ja no es tracta de si guanya la dreta o l’esquerra, perquè en realitat ja no importa qui guanyarà, ja no importa el model que volem de societat, perquè aquest model ens ve donat sí o sí. Em temo que els propers anys perdrem els bous i les esquetlles. Em temo que pagarem molt cars els excessos dels darrers anys. Em temo que ens haurem d’anar acostumant a tornar a ser tan pobres com ho vam ser fa 30 o 40 anys. La cursa, en aquest país, no haurà servit de res. Mani qui mani.

Article publicat al diari digital AraPonent.cat

Enganxat a Carver

En les darreres setmanes estic enganxat a Raymond Carver (1939-1988), un dels grans narradors del segle XX, lamentablement poc traduït a la llengua catalana (crec que Empúries va publicar Si em necessites, crida’m). A banda d’uns quants volums de poemes, amb només quatre llibres de contes publicats en vida (¿Quieres hacer el favor de callarte, por favor?, De qué hablamos cuando hablamos de amor; Catedral i Tres rosas amarillas, tots ells publicats per Anagrama) i un volum pòstum compilat i editat per la seva esposa Tess Gallagher (l’esmentat Si em necessites, crida’m), Carver va construir el seu particular univers literari, farcit de personatges desorientats, infeliços, solitaris, testimonis d’una realitat sovint injusta però sempre implacable i que descriuen àcidament la societat nord-americana. M’agrada especialment el seu estil precís, directe, escàs en floritures i amb una arquitectura gairebé minimal. Històries plenament vigents, situades en la més crua quotidianitat, que creixen amb força, que plantegen drames aparentment trivials però que causen sotragades profundes. Una lectura molt recomanable en temps de desconcert com els que ens ha tocat viure.

© 2018 Eduard Ribera

Theme by Anders NorenUp ↑

css.php