Quan érem nens, aprofitant el dia a dia i l’esdevenir de les coses, a casa meva —i a les dels meus amics— tenien el mal costum d’ensenyar-nos hàbits de comportament i normes de convivència. Els meus germans i jo mateix vam interioritzar —pràcticament sense adonar-nos-en— que cal cedir el seient a les persones grans, que és de bona educació obrir la porta i deixar passar primer les persones que venen darrere teu, que no s’ha de cantar a taula, d’on no t’has aixecar fins que tothom ha acabat de menjar, que quan alguna menja és a punt d’acabar-se és convenient preguntar si algú altre també en vol, que quan arribes a un lloc on hi ha altres persones cal dir «bon dia» o «bona tarda» segons convingui, que quan entres en un espai silenciós cal respectar el silenci, que a partir d’una hora determinada de la nit no es poden fer sorolls que molestin els veïns —el meu pare fins i tot ens recomanava no trucar per telèfon a partir de les deu de la nit—, que cal ser puntual per respecte a la gent que t’espera, que cal endreçar les coses després d’haver-les utilitzat, que si trenques una cosa que no és teva l’has de reposar o, com a mínim, t’has d’oferir a reposar-la… Continue reading