Category: Bergadan (page 1 of 3)

El món segons Bergadan

De la immortalitat del personatge a l’òbit de l’escriptor o de com la societat del benestar prescindeix de la ficció literària

(Epíleg apòcrif a la novel·la La vida assistida)

Contràriament als autors, els personatges viuen per sempre. Algú podria dir que aquesta afirmació és certa només des del punt de vista de l’ortodòxia cristiana, ja que els personatges habiten els llimbs, l’indret que correspon a les ànimes dels justos que esperen la redempció del gènere humà. Podríem afegir encara que, a jutjar pel contingut d’alguns llibres, fa temps que molts escriptors també viuen —vivim— als llimbs, fins i tot sense ser-ne sabedors i, al damunt, sense autorització de l’estament eclesiàstic corresponent.
En el tombant del mil·lenni, la majoria de la població no inclosa en la categoria jove va quedar ubicada de manera definitiva en els marges de la societat tecnològica i entre ells —no cal dir— batallons d’autors literaris. Una part important d’aquest contingent ja no estava gaire catòlica i les seves xacres els atorguen atenuants en l’inexorable judici final de la societat tal i com la coneixíem fins aleshores; és a dir, sòrdida i analògica. Altres, tot i tenir els borns aparentment ben connectats, van veure caducar l’ètica i el respecte que els mestres pacients de les generacions de postguerra els havien inculcat com a passaport per a una vida raonable, amb la qual cosa han estat expulsats, sense reconversió ideològica i moral possible, de la terra promesa estètica i tecnològica. La resta estan —estem— condemnats a viure i a escriure en el campi qui pugui que és l’irremeiable futur-present, aquesta mena de caos on ningú és al lloc que li correspon sinó on indiquen les coordenades del seu gps. Continue reading

Algunes reflexions sobre ‘La vida assistida’

La vida assistida és un joc de miralls que explora la frontera entre la realitat i la ficció i s’hi recrea. Intenta demostrar que la vida és una experiència tan absurda, tan estranya, tan misteriosa, tan incomprensible, que ben bé podria ser una història inventada.

Els primers esborranys de la novel·la els vaig iniciar el 2007. Veníem d’uns anys d’eufòria desbocada en què tothom era ric perquè tothom comprava a crèdit i això va crear el miratge d’un món teòricament perfecte, barroerament perfecte. D’un món de façana i màniga ampla on tothom era molt important, d’una societat prepotent que va democratitzar el luxe i que va generar una davallada moral incalculable que ens ha conduït on ens ha conduït i que tindrà les conseqüències que tindrà. Una situació, d’altra banda, que estan aprofitant els més espavilats per instaurar un nou sistema econòmic i de valors que farà que el gruix de la població estigui sotmesa i controlada durant les properes dècades. Bergadan, que és un dels protagonistes de La vida assistida, observa i reflexiona. I en les seves reflexions parla, entre altres coses, d’aquesta decadència moral, parla des del record d’un món que ha deixat d’existir, parla d’uns valors que sembla que s’hagin perdut definitivament.

Segons Bergadan, el món ha esdevingut un reality show global basat en 4 pilars primordials: el poder, l’alienació, la morbositat i la vanaglòria. És a dir, i en paraules planeres: la política, el futbol, els successos i la fama,  que són els 4 pecats capitals de l’era moderna. En aquest món, lamentablement, ja no hi tenen cabuda ni la literatura ni la filosofia, ni cap disciplina que impliqui el pensament com s’ha anat demostrant en aquest nostre país amb les successives lleis d’Educació que s’han aprovat els darrers anys i que han acabat destruint la mateixa possibilitat de l’Educació.

Older posts

© 2018 Eduard Ribera

Theme by Anders NorenUp ↑

css.php