Category: Autoretrats (page 2 of 22)

Autoretrats

La mateixa llengua

«La llengua evoluciona i muta perquè la societat avança i canvia», pensa l’escriptor seguint la lògica més elemental. Però no s’aventura a constatar la validesa científica d’aquesta opinió. En té prou amb aproximacions especulatives que el porten de la seva llengua romànica fins al llatí i després al protoindoeuropeu i, encara més enrere, fins al protonostràtic. I aquí som ja al paleolític. I tant li fa què més, perquè ningú no se’n recorda. En té prou amb l’afirmació de Darwin: «No puc dubtar que el llenguatge degui el seu origen a la imitació i a la modificació de diversos sorolls naturals, les veus d’altres animals i els propis sons instintius humans». Perquè al final serà que tots parlem la mateixa llengua: la llengua de la gesticulació, les interjeccions, els plors i les rialles. «La resta és mera literatura», conclou.

Castell de sorra

«Què fas?», pregunta un nen a l’escriptor, que s’ha vist arrossegat per la família sota un para-sol a una platja farcida de turistes. L’escriptor abaixa la tapa del portàtil, s’aixeca les ulleres fins al front i es queda mirant el mocós, d’uns quatre anys, amb un barret de roba blava i un flotador amb un aneguet al voltant de la cintura. «Faig castells amb paraules», li diu l’escriptor sense massa convenciment. «Vols fer un castell amb mi?» li demana el nen. L’escriptor ha posat un peu fora del cercle d’ombra on s’arrecera i s’ha adonat de l’altíssima temperatura de la sorra. «I el teu pare, maco?», demana al nen. «Al bar, amb unes amigues que ha conegut fa una estona», detalla amb total naturalitat. L’escriptor aixeca el coll per calcular la distància que hi ha fins al quiosc de begudes. «Està bé, fem un castell, però només fins que torni el meu fill, que ara s’està banyant amb la seva mare. Després continues amb ell». El nen fa una rialla. «D’acord, vaig a buscar la pala i el cubell. Tu ves fent els fonaments». L’escriptor guarda el portàtil, s’aixeca de la cadira i s’agenolla a la riba, on comença a excavar amb les mans. Al cap de vint minuts, el nen encara no ha tornat però el castell ja té quatre torres, un fossat i un pont construït amb una fusta que surava al trencant. La seva dona i el seu fill se sorprenen de trobar-lo jugant a la sorra. «D’això… el nen… el seu pare… Bé. He sentit la necessitat de fer alguna cosa tangible…», intenta justificar-se.

Older posts Newer posts

© 2018 Eduard Ribera

Theme by Anders NorenUp ↑

css.php