Manuel Brunet i Josep Pla (ca. 1940). Hereus de Manuel Brunet. Wikimedia Commons

Josep Pla, que era un home d’ordre, deia justament que l’ordre «paralitza, admira, invita a no tocar res. Invita a deixar-ho tot per a demà. Deixar una cosa per a demà és deixar-la per sempre més» (El quadern gris, 12/04/1918).

Sí, ja sé que em direu que Pla era un conservador, un home de dretes, materialista i relativista, partidari de Cambó i que protagonitzà un episodi fosc d’espionatge relacionat amb els franquistes insurgents que van donar un cop d’estat a la República. És cert. Pla era tot això i era moltes altres coses. Era un home de món i un grandíssim escriptor vinculat emocionalment a la seva terra, l’Empordà. Era un seguidor fidel de Pompeu Fabra que maldà per construir una llengua literària que fos intel·ligible als lectors, que fugís de l’artificiositat i el preciosisme dels noucentistes, i que s’aproximés a la llengua parlada. Era un home de poques transcendències. El seu món era el món real, el de cada dia, el de la tertúlia al cafè i la conversa civilitzada, el de les distàncies curtes, el de les passejades i la gent del poble. Per això la seva literatura és absolutament descriptiva, farcida d’adjectius precisos, amb una vocació malaltissa per l’exactitud, amb un alt grau de curiositat per persones, coses i llocs. Pla només entenia la vida escrivint, escrivint-la. Posant en relleu els detalls de la vida quotidiana, fins els més insignificants.

Si Pla encara fos entre nosaltres, molt probablement sentiria incomoditat pels esdeveniments que vivim aquests darrers anys, mesos i setmanes. «El món és agradable, però és lleig. El món és fascinador però és horrible», va deixar escrit. I segurament tenia tota la raó. A partir de 1939, Pla va entendre que la seva entesa amb el règim feixista sorgit de la guerra civil era impossible. Per això es va retirar a Palafrugell en un llarg exili interior que ja no abandonaria fins a la seva mort.

Podríem especular que Pla avui pensaria que l’entesa amb el règim de 1978 també és impossible. Probablement, si fos viu, seguiria reclòs al Mas de Llofriu, escrivint la vida, en el seu univers de paraules, meticulós i ordenat. I pensant que les coses que es deixen per demà es deixen per sempre més.