Si heu tingut ocasió de llegir o de rellegir Alícia al país de les meravelles de fa poc, haureu pogut comprovar la gran actualitat d’aquesta història divertida i surrealista escrita el 1862 per Charles L. Dogson, àlies Lewis Carroll. És una obra que fa una sàtira de la moral de la societat victoriana, ancorada en un sistema rígid de valors i d’aparences i on s’imposava la doble moral. No paro de meravellar-me de les analogies entre la famosa història d’Alícia i l’actualitat sociopolítica que estem vivint els darrers temps a les nostres latituds. Han passat 127 anys però, com si haguéssim caigut per la llodriguera del conill, el temps s’ha tornat relatiu, algunes portes se’ns han quedat petites i no paren d’aparèixer personatges tronats que semblen d’una altra època o, fins i tot, d’un altre planeta, tal com passa a la novel·la amb l’Erugot que fuma amb pipa, el Conill que sempre té pressa, el Barreter, el Gat de Cheshire, la falsa Tortuga, Bill el llangardaix i, sobretot, la malvada i monotemàtica Reina de Cors que resol tots els conflictes manant tallar el cap dels qui l’envolten. Estic segur que us resultarà fàcil establir semblances d’aquests personatges fantàstics amb els protagonistes dels telenotícies. Lluny de sentir por, Alícia aprèn a adaptar-se en un món de bojos, regit per unes normes paradoxals, i s’erigeix com una ferma defensora dels drets individuals. El punt culminant de la novel·la és el tribunal que es descriu al penúltim capítol, on jutgen la Sota de Cors per haver robat uns pastissets a la Reina. Com calia esperar, el jutge és el rei i el jurat està conformat per dotze ocells i altres bestioles que escriuen el seu nom en unes pissarres per por de no recordar-lo quan acabi el procés. En aquest moment, Alícia comença a créixer desmesuradament i el Rei s’inventa l’Article 42 per expulsar les persones altíssimes del judici. La Reina demana que es dicti la sentència abans que es pronunciï el veredicte. Aleshores Alícia diu «ja no us fa cas ningú… No sou més que un joc de cartes». Les cartes comencen a volar sobre ella i, just en aquest moment màgic, Alícia desperta del somni. Sensacional. Us recomano vivament la lectura en clau contemporània d’aquesta novel·la pretesament infantil. Ja me’n direu el què.