«La llengua evoluciona i muta perquè la societat avança i canvia», pensa l’escriptor seguint la lògica més elemental. Però no s’aventura a constatar la validesa científica d’aquesta opinió. En té prou amb aproximacions especulatives que el porten de la seva llengua romànica fins al llatí i després al protoindoeuropeu i, encara més enrere, fins al protonostràtic. I aquí som ja al paleolític. I tant li fa què més, perquè ningú no se’n recorda. En té prou amb l’afirmació de Darwin: «No puc dubtar que el llenguatge degui el seu origen a la imitació i a la modificació de diversos sorolls naturals, les veus d’altres animals i els propis sons instintius humans». Perquè al final serà que tots parlem la mateixa llengua: la llengua de la gesticulació, les interjeccions, els plors i les rialles. «La resta és mera literatura», conclou.