La mosca al nas

Que consti: no sóc jo qui es repeteix; és la realitat que es repeteix, tossudament. Un dia muntem un festival solidari amb els refugiats de les migracions forçades per la guerra de Síria o per la fam africana. Tothom en parla. Sortim a la tele i tot això. Fem donacions, en efectiu i en espècies. Bé. Tot molt emotiu i tal. Passa una setmana i una altra, passa un mes, dos, quatre… La gent segueix morint al mar, als camps de refugiats, esclafats per la barbàrie al seu país d’origen… I què hem de fer? Picar-nos el crani? Muntar un sarau cada setmana? Un altre dia engeguem la ràdio. Que si aquest esportista ha defraudat deu milions i aquell altre ‒ja no ho recordem‒ té tots els seus estalvis a Andorra per no haver de tributar. O aquell de més enllà, que va oblidar d’incloure els ingressos per drets d’imatge a la declaració de l’IRPF. I després anem al circuit, a la pista o a l’estadi i venerem estúpidament aquests espavilats que són corresponsables que es perpetuïn les llistes d’espera a la sanitat pública, els mòduls prefabricats a les escoles i als instituts o unes taxes universitàries que són la vergonya vergonyosa de l’Europa comunitària… I encara anem a cal gestor a fer la renda i ens surt a pagar quatre-cents euros entre la parenta i jo, la gràcia que em fa, la mare que ho va parir tot, amb el sou de merda amb què hem de subsistir… Què fem, doncs? Ens donem de baixa del club de futbol? Deixem de mirar partits i curses per la tele? Li expliquem al nen que el déu de la pilota no compleix les seves obligacions ciutadanes bàsiques? No sé vosaltres, però jo ja tinc la mosca al nas. I a mi és que les mosques em posen a mil… Per això he decidit posar-ho tot al mateix sac i a partir d’ara no en deixaré passar ni una. Que Europa segueix tancant les portes als refugiats? Demanaré al president europeu ‒que jo no he elegit i no sé ni com es diu‒ la baixa d’aquesta Europa econòmica al servei del capital. Que el banc em cobra comissions per dir bon dia? Cancel·laré el compte i em faré client de la banca ètica. Que el president del club de bàdminton amaga els beneficis de la seva empresa? Estriparé el carnet del club i deixaré de comprar productes de la seva empresa. Que les grans superfícies extorqueixen els pagesos amb el preu de la fruita i la verdura? Deixaré d’alimentar les grans superfícies i aniré a la fruiteria de la cantonada. Que Gúguel insisteix a oferir-me publicitat personalitzada? Utilitzaré el DuckDuckGo. Que la funerària em demana sis mil euros per soterrar-me? Doncs, decidit: no em moriré. I que no se’n parli més.



About Eduard Ribera

Balaguer, 1965. Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la seva carrera ha recollit diversos premis. Ha publicat La casa per la finestra (1988) Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987, El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d'estil (2011) , un homenatge a l'escriptor Raymond Queneau que va rebre el Premi Lleida de Narrativa 2009, La vida assistida (2012), Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa 2011 i De memòria (2016). Ha participat en diversos volums col·lectius i ha realitzat guions per a la ràdio i la televisió, així com articles en mitjans periodístics i literaris. Des de març de 2005 manté L'Escriptori, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor blog.
This entry was posted in Articles and tagged . Bookmark the permalink.

S'admeten comentaris