És que no m’enteneu

El problema és que em sembla que no m’enteneu, no sé si m’explico. És com el Ben Carson, sí home, aquest secretari d’Habitatge dels Estats Bullits d’Amèrica que té la pell fosca i que diu que els esclaus també van ser uns «immigrants» que arribaven tots ben arrengleradets a la bodega dels vaixells negrers per poder tenir el somni d’una vida més pròspera per als seus fills i per als seus néts a la terra promesa americana… Vull dir que les paraules són relatives i de vegades immigrant pot ser sinònim d’esclau, igual que governant pot ser sinònim d’ignorant. Em seguiu? Jo intento explicar-me i vosaltres intenteu entendre’m… Us poso un altre exemple. Imagineu que jo sóc un puto misogin però vull fer veure que sóc tolerant, fins i tot amb les dones. Posem per cas un país qualsevol, on les dones estiguin sota la tutela dels homes. No ho sé, a l’atzar: l’Aràbia Saudita. Imaginem que a la regió de Qassim creem el Consell de les Dones per fer-nos una foto que puguem ensenyar al món en senyal d’obertura i modernitat, però resulta que en aquesta foto d’aquest Consell tots som homes perquè les dones estan minimitzades en una habitació privada allà al fons d’un passadís mirant-s’ho per la tele. Aquest és el tema. Vull dir que és com quan tens un hàmster tancat en una gàbia i li poses el menjar en un platet fora de la gàbia, al costat de la clau… Ho enteneu, no? Ningú no podrà dir que no li poses menjar al hàmster. I, a més, li deixes la clau de la gàbia, allà quieta, per si volgués sortir a menjar o a fer un tomet pel barri. Però oblides explicar que la gàbia està tancada, no? Fàcil d’entendre. M’estic explicant, oi? Que, vaja, em sembla que no és tan complicat. És com qui diu que vol ser dialogant i vine que jo tinc un estat espanyol i parlarem quan vulguis, però només de les coses que jo vull que parlis. Fàcil, no? «Nen, estigue’t quiet que estic mirant una pel·lícula i em molestes». «Però em vas dir que miraríem pel·lícules junts…» «Doncs, això, vine aquí al sofà i mira la pel·lícula, i calladet». «Ja, però és que les pel·lícules les tries sempre tu i aquestes que tu tries a mi no m’agraden…». Ho aneu veient, no? Es que no sé si m’estic explicant… Vull dir que les pel·lícules les trien sempre ells i a mi no m’agraden molla. A vosaltres també us passa, això?



About Eduard Ribera

Balaguer, 1965. Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la seva carrera ha recollit diversos premis. Ha publicat La casa per la finestra (1988) Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987, El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d'estil (2011) , un homenatge a l'escriptor Raymond Queneau que va rebre el Premi Lleida de Narrativa 2009, La vida assistida (2012), Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa 2011 i De memòria (2016). Ha participat en diversos volums col·lectius i ha realitzat guions per a la ràdio i la televisió, així com articles en mitjans periodístics i literaris. Des de març de 2005 manté L'Escriptori, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor blog.
This entry was posted in Articles and tagged , , . Bookmark the permalink.

S'admeten comentaris