El mestre explicava la història desafortunada d’un mestre amic que va ser expulsat de la seva comunitat per explicar la veritat als alumnes. Un deixeble, bonifaci, no s’ho podia acabar. «Però, com és possible això? Com ningú pot anar contra un defensor de la veritat? Com pot ningú carregar-se a aquell que diu les coses pel seu nom?» El mestre intentà trobar una bona resposta. «Quan no volem sentir la veritat ens refugiem en les vaguetats i els eufemismes. Sovint això és producte de la por. De la por a perdre un estatus o una posició privilegiada. De la por a reconèixer que no som immortals. De la por que se sàpiga que un dia ens vam equivocar. De la por a deixar-nos veure tal com som realment de portes endins. De la por a admetre que un dia algú ens va fer mal. De la por a allò que no coneixem…» El deixeble semblà bastant satisfet amb la resposta. «Aleshores, hi ha societats que es construeixen sobre la por i sobre la mentida i…». Un altre deixeble amb veu irònica i profunda tallà des del fons. «…I el món segueix rodant cada dia sense problemes, renoi, que sembles encantat».