Mecànica del mur

Posem per cas que tinc un veí que no em cau bé. És alt com un sant Pau, lleig i mig geperut, parla estrany, arrossegant les esses, cria gallines i posa la ràdio al jardí a un volum considerable. Imaginem que li he fet notar diverses vegades que posa la ràdio massa forta quan volta pel jardí i que el seu gall em desperta cada dia a punta de dia. I que ell sempre em replica que l’estalzí de la meva xemeneia li embruta els geranis i que el meu gat se li pixa a les escales d’accés a casa de forma sistemàtica. El cas és que jo parlo de naps i ell parla de cols. O, en qualsevol cas, no parlem dels mateixos naps ni de les mateixes cols. I jo li dic a la meva dona que n’estic fart del veí, que vivim en mons diferents i que mai no ens entendrem. I que què és pensa aquest bord nouvingut que al damunt li hem d’aguantar les excentricitats i la pudor de gallinassa. Al capdavall, nosaltres hi érem abans aquí. I la meva dona que assenteix tímidament i em dóna la raó silenciosa. I suposem que un bon dia arribo cabrejat de la multinacional alemanya on m’exprimeixen l’ànima i trobo el veí bullint mongetes seques amb un fogonet al jardí, tan tranquil·lament, com feia el meu avi andalús quan tot això només eren horts i no se sabia res de la bombolla especulativa. I que la pudorada del bullit s’escampa com un ambientador de meuca barata fins al racó més recòndit de casa meva. I jo que li dic a la meva dona que prou, que n’estic fins als carabassons del veí i de la mare eslava que el va matricular, que això és un malviure, que cridaré el constructor aquell que em treballa en negre perquè aixequi un mur de dos metres i mig i n’hi faré pagar la meitat al veí; que dic la meitat, tres quartes parts. I que si no vol pagar el denunciaré per… per… per vendre ous sense registre sanitari al veïnat i per no passar la ITV de la seva carraca austrohongaresa. Que aquests forasters només porten problemes i devaluen el barri i el valor dels immobles de la gent honrada. I jo que surto al portal de casa i li canto les quaranta al veí que remena les mongetes amb la ràdio a tota castanya. I ell que se’m queda mirant i em diu xarnego aburgesat de merda i que el mur el vagi a cobrar a Ascó o, encara millor, a Txernòbil. Ah!, i que les mongetes confitades radioactives que em volia regalar les donarà al gall per sopar, a veure si així canta més fort a trenc d’alba.



About Eduard Ribera

Balaguer, 1965. Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la seva carrera ha recollit diversos premis. Ha publicat La casa per la finestra (1988) Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987, El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d'estil (2011) , un homenatge a l'escriptor Raymond Queneau que va rebre el Premi Lleida de Narrativa 2009, La vida assistida (2012), Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa 2011 i De memòria (2016). Ha participat en diversos volums col·lectius i ha realitzat guions per a la ràdio i la televisió, així com articles en mitjans periodístics i literaris. Des de març de 2005 manté L'Escriptori, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor blog.
This entry was posted in Articles and tagged . Bookmark the permalink.

S'admeten comentaris