La propietat privada

Els deixebles debaten. «Quan els nostres rebesavis van arribar, aquestes terres no eren de ningú i se les van fer seves»”, explica un. «Sí, però això era un desert i van haver de treballar molt dur per poder-les regar i convertir-les en fèrtils», explica un altre. «Això no és motiu suficient per dir que ells es va convertir en els amos d’aquestes terres», diu un tercer. Algú pregunta al mestre. «Quin és el sentit de la propietat privada?». El mestre alça les celles. «Les terres, el mar, els núvols, el temps, l’aigua no són pas nostres. Els gaudim, els compartim, ens els han deixat en usdefruit. Ni tan sols els fills són nostres. Els engendrem i ben just. Les úniques coses que són certament nostres són les que hem cultivat per activa o per passiva al llarg de la vida i que ens emportem quan ens morim: el sentit de l’humor, l’educació, l’amor, el respecte, la decència, la dignitat… Ja ho veieu: res que no pugui tenir qualsevol persona».



About Eduard Ribera

Balaguer, 1965. Ha publicat La casa per la finestra (1988) Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987, El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d'estil (2011) , un homenatge a l'escriptor Raymond Queneau que va rebre el Premi Lleida de Narrativa 2009 i La vida assistida (2012), Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa 2011. Ha participat en diversos volums col·lectius i ha realitzat guions per a la ràdio i la televisió, així com articles en mitjans periodístics i literaris. Des de març de 2005 manté L'Escriptori, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor blog.
This entry was posted in D'ensenyança and tagged , , , , , . Bookmark the permalink.

S'admeten comentaris