Els deixebles debaten. «Quan els nostres rebesavis van arribar, aquestes terres no eren de ningú i se les van fer seves»”, explica un. «Sí, però això era un desert i van haver de treballar molt dur per poder-les regar i convertir-les en fèrtils», explica un altre. «Això no és motiu suficient per dir que ells es va convertir en els amos d’aquestes terres», diu un tercer. Algú pregunta al mestre. «Quin és el sentit de la propietat privada?». El mestre alça les celles. «Les terres, el mar, els núvols, el temps, l’aigua no són pas nostres. Els gaudim, els compartim, ens els han deixat en usdefruit. Ni tan sols els fills són nostres. Els engendrem i ben just. Les úniques coses que són certament nostres són les que hem cultivat per activa o per passiva al llarg de la vida i que ens emportem quan ens morim: el sentit de l’humor, l’educació, l’amor, el respecte, la decència, la dignitat… Ja ho veieu: res que no pugui tenir qualsevol persona».