El mestre va trobar el deixeble assegut a l’esglaó de casa i amb la mirada perduda en l’horitzó. «Et preocupa alguna cosa, diria…», interpel·là. El deixeble agafà una branqueta i començà a traçar cercles sobre la sorra. «Fa uns dies que estic capficat. No ho sé, el futur és molt incert. Qui més, qui menys està empenyorat fins a les celles, els del poble del costat ens reclamen els deutes i ens amenacen de prendre’ns-ho tot, no sabem si demà tindrem un plat a taula, si podrem atendre els nostres pares quan siguin vells, si els nostres fills se’n sortiran el dia de demà… tot això…». El mestre, que tornava de passejar pels horts, el va veure venir. «Ep, alto, para el carro! Has tornat a perdre a les cartes, no? Au, para de fer el ploricó, agafa el cubell d’aigua i passa cap a l’hort de ton pare, que t’està esperant per regar els enciams».