Articulació de caràcter estival

Compondre un article periòdic de, posem pel cas, 2.500 caràcters, té la seva cosa. No ho dic per fer-me l’interessant, però posar paraules una darrere l’altra i aconseguir transposar-hi de forma fidedigna els teus pensaments, és una tasca per a la qual cal un cert entrenament. Si pretens que aquestes paraules, a més d’explicatives, tinguin alguna gràcia, sonin bé i estiguin en sintonia amb una certa idea de bellesa que no sigui grandiloqüent ni pretensiosa, el llistó puja un parell d’encaixos més. Si, finalment, et planteges captar l’interès del lector amb una bona temàtica i creant una certa tensió interna que es resolgui feliçment en el paràgraf final, el repte adquireix un caràcter competitiu amb un vis gairebé olímpic.
Però això no és tot, lector estimat. Imaginem per un moment que tinc una certa habilitat i una certa experiència escrivint. Donem per bo també que hi tinc certa gràcia. I acceptem que, llevat d’algunes excepcions poc afortunades, generalment sóc capaç de captar la teva fràgil atenció bombardejada diàriament per centenars d’inputs. Faltarà encara un pas més. Faltarà que algú que gestioni un mitjà de comunicació —com ara Nació Digital que em publica articles quinzenalment—, demostri interès per la meva manera de fer i que s’ofereixi a publicar les meves composicions. No entraré ara a considerar si ho fa d’una forma totalment desinteressada —és a dir interessada només a donar difusió a les opinions més o menys creatives d’una colla de literats persistents entre els quals m’hi podria comptar— o perquè creu que oferint als lectors les meves composicions (o les de la resta de veïns de la secció d’Opinió) donarà un valor afegit a la seva publicació, un plus que contribueixi a la fidelització dels seus clients habituals i a la persistència en el temps del mitjà periodístic.
Sigui com sigui, no serà en aquesta ocasió que cercaré la resolució d’aquest dubte. Ni tan sols sé si em correspon a mi de procurar-ho. Si t’he portat fins aquí en aquest article umbilical i metaliterari és només per dir-te que, després de vuit mesos de col·laboració periòdica i desinteressada a Nació Digital Lleida i atès que les previsions vaticinen una segona onada de calor preelectoral, crec que ha arribat el moment de plantejar-me seriosament unes setmanetes de vacances. D’això, lector estimat i benevolent, sí que n’estic absolutament convençut.
I, com deia Groucho Marx, si no t’agraden les meves conviccions, no et preocupis: en tinc d’altres. Que passis un bon i prolífic estiu!



About Eduard Ribera

Balaguer, 1965. Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la seva carrera ha recollit diversos premis. Ha publicat La casa per la finestra (1988) Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987, El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d'estil (2011) , un homenatge a l'escriptor Raymond Queneau que va rebre el Premi Lleida de Narrativa 2009, La vida assistida (2012), Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa 2011, De memòria (2016) i La paraula primera (2017). Ha participat en diversos volums col·lectius i ha realitzat guions per a la ràdio i la televisió, així com articles en mitjans periodístics i literaris. Des de març de 2005 manté L'Escriptori, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor blog.
This entry was posted in Articles and tagged , , , , . Bookmark the permalink.

2 Responses to Articulació de caràcter estival

  1. Pons says:

    Et copio, jo també m’agafaré vacances, fins hi tot al blog, però més endavant.

  2. Eduard says:

    Bones vacances!

S'admeten comentaris