Qui vols que et mani?

Fa uns dies vaig sentir a la ràdio que l’Orquestra Filharmònica de Berlín havia endegat el procés per a la substitució del seu director l’any 2018, moment en què l’actual, Simon Rattle, deixarà el càrrec. Els músics que integren l’orquestra (129 instrumentistes de nacionalitats diverses) proposaran en votació individual el nom d’un candidat per substituir-lo. En primera ronda, vot lliure: qualsevol director de qualsevol lloc del món. En segona ronda, a triar entre els 8 noms més votats. Al guanyador d’aquesta votació l’orquestra li proposarà si accepta l’encàrrec de dirigir-la.

Encuriosit per la notícia vaig consultar el web de l’orquestra. La Berliner Philharmoniker és una de les simfòniques més importants del món. Va néixer el 1882, quan 50 músics del conjunt musical de Benjamin Bilse, descontents amb les seves condicions laborals i sota l’amenaça d’haver de fer un viatge en tren a Varsòvia en 4a classe, es van establir pel seu compte i risc. Per la seva batuta hi han desfilat directors convidats com Richard Strauss, Gustav Mahler, Johannes Brahms o Edvard Grieg. Entre 1954 i 1989 va ser conduïda per Herbert von Karajan. D’ençà de 2002 és sustentada per una fundació pública de la qual n’és titular el land de Berlín.

No era una errada del periodista. Simon Rattle va anunciar el 2013 que quan complís 64 anys baixaria del pòdium de director. Ara, quan encara falten tres anys per aquell termini, es comencen a moure els fils per substituir-lo. Això pot xocar a qui no conegui com es treballa en el món de la cultura fora del nostre país. Amb planificació i anticipació, que és l’única manera plausible d’obtenir bons resultats. I de poder paladejar els processos que condueixen a un objectiu clar i definit.

L’altre fet que pot semblar curiós: el procés de selecció. Durant molt temps, a les nostres latituds ha estat habitual trobar familiars i amics dels polítics de torn entre els candidats a ocupar llocs públics. També és cert que ara cada cop són més freqüents els concursos de mèrits formalment transparents, que acaben dirimint les persones qualificades de sempre. El que no s’ha vist mai fins ara a casa nostra és que els treballadors puguin triar la persona que els ha de manar, —liderar i motivar en diuen ara—. Un procés molt coherent en el cas de la Filharmònica de Berlín, ateses les circumstàncies que van propiciar el seu naixement. Impensable a casa nostra, almenys a dia d’avui.

Potser ara que estem en fase electoral és el moment idoni per propiciar canvis radicals. Diumenge 24 la primera cita. La papereta és vostra.



About Eduard Ribera

Balaguer, 1965. Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la seva carrera ha recollit diversos premis. Ha publicat La casa per la finestra (1988) Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987, El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d'estil (2011) , un homenatge a l'escriptor Raymond Queneau que va rebre el Premi Lleida de Narrativa 2009, La vida assistida (2012), Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa 2011, De memòria (2016) i La paraula primera (2017). Ha participat en diversos volums col·lectius i ha realitzat guions per a la ràdio i la televisió, així com articles en mitjans periodístics i literaris. Des de març de 2005 manté L'Escriptori, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor blog.
This entry was posted in Articles, Noms propis and tagged , , , , , , , , , , , , . Bookmark the permalink.

S'admeten comentaris