Tenir-ho tot i voler-ne encara més

Diuen que els veritables rics sempre han estat pocs. A escala mundial, el catàleg de fortunes declarades més conegut és el de la llista Forbes que encapçala Bill Gates, amb 79 mil milions de dòlars, i que té el gallec Amancio Ortega de Zara en quarta posició, amb 64 mil milions de dòlars. La primera dona de la llista és Christie Walton, amb 41 mil milions de dòlars heretats del fill del creador de la cadena de supermercats Wal-Mart. Al lloc número cent hi ha el també nord-americà Richard Kinder, vinculat als negocis gasistes, amb 12 mil milions de dòlars acumulats. Al lloc número 1.000, el xinès Lam Kong, del negoci farmacèutic, amb gairebé 2.000 milions de dòlars. La relació arriba a un total de 1.750 milmilionaris. Fora hi queden els qui «només» acumulen centenars de milions de dòlars i als quals deixarem aparcats per a un altre dia.

El 2015, l’1% de la població mundial (uns 70 milions de persones) acapara el 50% de la riquesa. L’altre 50% se’l reparteix el 99% restant de la població mundial, amb l’agreujant que només una cinquena part d’aquest 99% concentra el gruix d’aquesta meitat del pastís i la resta de població (aproximadament 5.500 milions de persones) sobreviu amb només el 5% de la riquesa mundial.

Les xifres són demolidores. Es desprenen de l’informe «Riquesa: tenir-ho tot i voler encara més» que va publicar Oxfam el gener de 2015, on també s’afirma que «aquesta elit rica ha generat i sostingut les seves vastes riqueses a través dels seus interessos i activitats en uns pocs sectors econòmics importants, incloent-hi les finances i la indústria farmacèutica» i que «les empreses d’aquests sectors gasten milions de dòlars cada any en grups de pressió legislativa per crear un entorn normatiu que protegeix i enforteix encara més els seus interessos».

La veu popular diu que els rics no es fan rics treballant. Especular, explotar, estafar, pressionar… són infinitius que s’associen habitualment a la creació de les grans fortunes. Si agaféssim la llista Forbes i analitzéssim en detall com s’han generat molts d’aquests immensos capitals, hi hauria arguments jurídics per tenir els tribunals d’arreu del món entretinguts fins al dia del judici final. Però això ja són figues d’un altre paner.

El problema de fons és que la riquesa es concentra de manera inversament proporcional a com s’escampa la misèria. En determinades parts del planeta moltes persones moren de gana i de malalties fàcils d’eradicar cada dia. Amb una mica de decisió política i amb només alguns dels milers de milions de la llista Forbes aquests dos problemes se solucionarien com per art de màgia.

La redistribució de la riquesa mundial és una de les claus de volta del futur del nostre planeta. Aquest és el drama que evidencia Oxfam amb el seu informe.

Compra els llibres de l'autor a Amazon

About Eduard Ribera

Balaguer, 1965. Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la seva carrera ha recollit diversos premis. Ha publicat La casa per la finestra (1988) Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987, El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d'estil (2011) , un homenatge a l'escriptor Raymond Queneau que va rebre el Premi Lleida de Narrativa 2009, La vida assistida (2012), Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa 2011 i De memòria (2016). Ha participat en diversos volums col·lectius i ha realitzat guions per a la ràdio i la televisió, així com articles en mitjans periodístics i literaris. Des de març de 2005 manté L'Escriptori, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor blog.
This entry was posted in Articles, Noms propis and tagged , , , , . Bookmark the permalink.

S'admeten comentaris