(Narració per a l’Escata de drac de sant Jordi 2012 publicada per La Paeria de Lleida)

Tot i que no és massa gran, l’habitació és agradable i té totes les comoditats que cal esperar. Està cansat del viatge i calcula que encara té temps per esgarrapar una becaina. S’adorm. Mentre surt de la dutxa algú truca a la porta. S’eixuga tan de pressa com és capaç i es posa un barnús blanc que troba plegat en una empostada de pladur, al costat de la pica, gentilesa de la cadena hotelera. En obrir descobreix amb estupefacció el cos d’una noia estès sobre la moqueta del passadís. En un primer moment es queda paralitzat, sense saber què fer. Li busca el pols al coll però no l’hi sap trobar. Se sent poca-traça. Demana auxili amb un fil de veu escarransit. Res a veure amb la serenitat i la resolució que demostra quan l’entrevisten davant de les càmeres: és un escriptor d’èxit.
L’incomoda aquesta situació absolutament imprevista en la seva agenda del dia. És molt meticulós en la seva faceta professional. Mira de teixir trames que pugui controlar en tots els seus detalls, des del principi fins al final. No li agraden les sorpreses ni els personatges indomables que van a la seva. De fet, de tant en tant algun crític li retreu precisament el caràcter massa previsible de les seves novel·les. Així i tot, té un dels millors registres de venda de l’editorial.
Visiblement nerviós, resol trucar a la recepció de l’hotel per explicar el que li acaba de passar, però s’adona que de la bossa entreoberta de la noia en sobresurt un exemplar del seu darrer llibre. Un instint d’alarma li neix a la boca de l’estómac i l’esgarrifança li puja directa al cervell. Li sembla que això el relaciona, ni que sigui tangencialment, amb ella. De sobte, es veu donant explicacions a la policia i formant part d’una hipotètica llista de sospitosos. Fins i tot és capaç de compondre mentalment els titulars de premsa que l’impliquen amb el cas… Li fa angúnia pensar en el seguit de raons que haurà d’esgrimir.
Se sent confós i intenta fer-se un mapa mental de la situació a fi d’asserenar-se. La noia –certament atractiva– li és del tot desconeguda. A causa de la seva ineptitud en matèria de primers auxilis, no pot assegurar que sigui morta i això l’empeny, d’una banda, a demanar ajuda perquè algú avisi un metge amb una certa urgència. Per un altre costat, vol trobar un desllorigador plausible per a la trama en la qual es veu indefectiblement involucrat i això l’impedeix de moure ni tan sols un dit. Dues forces contradictòries que el paralitzen però que, a la vegada, li estimulen el còrtex cerebral.
Sense proposar-s’ho, i endut per la mecànica implacable dels seus engranatges fabuladors, comença a construir una història al voltant del personatge que acaba d’aterrar –i mai millor dit– a la seva vida. Fantasieja amb la possibilitat que en realitat sigui una meuca. Una prostituta de luxe. Sí. Juraria que aquest és l’ofici que més li escau. Una noia tanmateix culta, amb moltes estones vagaroses durant les quals es lliura a la lectura amb delit i amb passió veritable: sens dubte, la lectora perfecta. Imagina que avui ha arribat a l’hotel acompanyada d’un asiàtic luxuriós que es troba en missió comercial a la ciutat i que, abans de tancar-se en una habitació a l’altre extrem del passadís, l’ha reconegut quan ell tot just apuntava la clau al pany de la seva. Casualment, la noia du un exemplar de la novel·la a la bossa i no vol deixar escapar l’oportunitat perquè l’hi escrigui una dedicatòria; així que, en acabar el servei amb l’asiàtic, ha anat a trucar a la seva porta però inesperadament s’ha desplomat al mig del passadís a causa del que sembla ser una narcolèpsia pendent de diagnòstic.
L’escriptor somriu, ara ja més tranquil. Creu que és una història plausible. Rebuscada, sí, però plausible. S’agafa a aquesta possibilitat narrativa com qui s’abraça a una fusta després d’un naufragi. No. No pot estar morta. No li pot complicar el dia de sant Jordi d’aquesta manera. Se sent satisfet amb l’exercici de contextualització que ha improvisat amb el seu personatge i amb la versemblança que adquireix el conjunt del relat. Li torna a buscar la caròtide sense èxit. Ara, però, vol creure que la noia respira molt dèbilment.
Entra a buscar un bolígraf. Agafa l’exemplar del llibre de la bossa. «Tal vegada narcolèpsia», escriu a la primera pàgina blanca, i a continuació hi estampa la seva rúbrica amb satisfacció. Consulta el rellotge: fa tard. L’estan esperant en una llibreria de la ciutat per a una sessió de signatures. Se la mira per darrer cop: és realment atractiva. Retorna a l’habitació, es treu el barnús i es vesteix àgilment. Surt al passadís mirant de no trepitjar el cos mentre es posa l’americana. Quan demana l’ascensor se li acudeix que aquesta història, degudament reelaborada, podria encapçalar el seu proper volum de narracions. Mentre baixa cap al vestíbul de l’hotel, aprofita per anusar-se la corbata davant del mirall.