El carro, els bous i les esquetlles

La veritat: els últims temps no són gaire engrescadors. Veníem de l’optimisme desaforat i hem caigut en la depressió profunda. En aquest país no hi ha terme mig: passem de les carreteres regionals a les grans autovies; de les vies mortes als trens d’alta velocitat; dels camps d’aeromodelisme als aeroports internacionals; passem, en definitiva, de ser la segona economia regional europea a ser una economia europea de segona regional. I tot en un gir del calendari. Durant uns anys hem volgut córrer molt: havíem de superar el complex d’endarreriment (els 30 o 40 anys famosos que ens porten els europeus de tota la vida) que vam adquirir ja en la transició. I en efecte, hem corregut molt. Hem corregut tant que, fins fa quatre dies, era freqüent veure carros que anaven per davant de parelles atònites de bous, contravenint la lògica més elemental. I ara, quan la inèrcia dels carros s’ha exhaurit, ens trobem els bous a l’esquena i hem de pedalar perquè no ens encastin les banyes a les galtes. Vivim en el ple desconcert, en aquest encierro generalitzat en què tothom corre i no sap massa bé on queda la plaça de bous que ens ha de permetre matar la fera. En aquest context hem d’anar a votar el proper 20 de novembre en unes eleccions que, en el fons, posaran en evidència que, en endavant, la política, els governs, queden en mans dels tecnòcrates de les finances. En realitat, amb aquesta crisi, alimentada per les agències de qualificació, assistim a l’inici d’una nova era que es regirà per principis que tenen molt a veure amb les escoles de negocis i amb els dictats neoliberals. Tot plegat pot sonar estrany, però recentment hem vist com queien Papandreu i Berlusconi i no precisament com a resultat d’unes eleccions democràtiques. Zapatero era el tercer, però a aquest l’ha salvat el calendari de la legislatura i l’aplicació al peu de la lletra de les reformes imposades per Europa. Reconec el meu desconcert, perquè el dia 20 no sé a qui confiar el meu vot. Ja no es tracta de si guanya la dreta o l’esquerra, perquè en realitat ja no importa qui guanyarà, ja no importa el model que volem de societat, perquè aquest model ens ve donat sí o sí. Em temo que els propers anys perdrem els bous i les esquetlles. Em temo que pagarem molt cars els excessos dels darrers anys. Em temo que ens haurem d’anar acostumant a tornar a ser tan pobres com ho vam ser fa 30 o 40 anys. La cursa, en aquest país, no haurà servit de res. Mani qui mani.

Article publicat al diari digital AraPonent.cat



About Eduard Ribera

Balaguer, 1965. Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la seva carrera ha recollit diversos premis. Ha publicat La casa per la finestra (1988) Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987, El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d'estil (2011) , un homenatge a l'escriptor Raymond Queneau que va rebre el Premi Lleida de Narrativa 2009, La vida assistida (2012), Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa 2011, De memòria (2016) i La paraula primera (2017). Ha participat en diversos volums col·lectius i ha realitzat guions per a la ràdio i la televisió, així com articles en mitjans periodístics i literaris. Des de març de 2005 manté L'Escriptori, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor blog.
This entry was posted in Articles and tagged , , , , , . Bookmark the permalink.

2 Responses to El carro, els bous i les esquetlles

  1. cantireta says:

    >Til·la endovenosa per "nátirant", me sembla… Mentre, salutacions ben cordials ( un cordial carregadet tampoc va malament, en aquests temps, oi? )

  2. Eduard Ribera says:

    >Sóc més de valeriana… Però en fi. Moltes gràcies per la cordialitat extrema. Se't retorna.

Comments are closed.