Sense pagar

En algun moment de la història recent va prosperar el concepte de la democratització de la cultura, al qual ningú amb dos dits de front s’hi pot oposar. Jo sóc –com no– el primer a defensar que la ciutadania ha de tenir accés lliure al coneixement, l’art o la informació. La tecnologia desenvolupada els darrers lustres en el marc de la societat global ha contribuït que això fos possible. Així, els productes culturals tangibles o objectualitzables –susceptibles de ser emmagatzemats en arxius digitals– han tingut una difusió massiva més enllà del debat de si els seus autors –en tant que productors o fabricants d’aquestes formes de cultura– tenien dret a percebre’n alguna compensació. En aquest recorregut, en què els creadors culturals o de coneixement han quedat considerablement desprotegits davant de l’espoli de les seves produccions, la societat ha anat metabolitzant un argument que, tot i tenir la seva lògica, no deixa de ser demagògic: la cultura ha de ser gratuïta i els autors ja tenen el seu premi en forma de popularitat. Com a conseqüència, els autors contemporanis han vist desaparèixer, juntament amb els suports tradicionals de difusió, la seva font alimentària i els diversos estrats de la indústria –discogràfica, editorial, cinematogràfica…– s’han vist immersos en una decadència progressiva que els obliga a plantejar-se fórmules de reconversió o, directament, la seva desaparició. Segons sembla, la popularitat no alimenta més enllà de l’ego. Així, hem vist com tancaven botigues de discos, llibreries, editorials, assistim a la minimització de la indústria periodística rotativa i veurem què acaba passant amb les grans factories cinematogràfiques… En els seus suports tradicionals, la cultura ha deixat de ser un negoci pròsper (a excepció dels best-sellers impulsats per grans accions mediàtiques) i, mentre no s’acabin de consolidar els nous canals de comercialització, els autors –especialment els emergents– estan condemnats a ser eterns aspirants, a practicar l’autobombo a través de perfils socials, weblogs, canals, plataformes d’autoedició… i a buscar escletxes per vendre les seves creacions –al preu que sigui i sense filtres– en el miratge tecnològic del 2.0. En el mercadeig contemporani, els intermediaris i els gestors de drets fan nosa, per parasitaris i perquè només encareixen el producte; aquest és un factor que la cultura comparteix amb la resta de sectors productius. En aquest panorama, el concepte de professionalitat –entesa com la fórmula de dedicació a una professió que et permet guanyar els centimets suficients per subsistir– entra en crisi i s’imposa un neoamateurisme al qual molts es resignen, alguns defensen i els més espavilats justifiquen dient que en la foscúria dels segles molts grans autors van morir sense cobrar ni un duro per les seves obres mestres. Probablement tothom tingui la seva part de raó, però el fet cert és que avui per avui la creació professional es troba ran de l’abisme. I això és greu no només pel desprestigi i la marginalitat a la qual s’aboca aquesta dedicació sinó pel greuge comparatiu que suposa respecte d’altres àmbits productius. Les carreteres, per exemple. Tothom està d’acord que les carreteres han de ser gratuïtes (a excepció de les autopistes, que deuen ser els best sellers de l’asfalt). Doncs bé; probablement tothom posaria en dubte un constructor de carreteres que treballés per amor a l’art… Un altre cas: les cases, per exemple. La Carta dels Drets Humans diu que tothom té dret a un habitatge digne, però els arquitectes prou que cobren pels seus projectes (a no ser que militin en una ONG)… En definitiva que la desprofessionalització dels creadors és, com a mínim, sospitosa perquè aporta dubtes raonables si la cosa es mesura amb paràmetres qualitatius. I això –que consti– sense desmerèixer l’esforç, la bona voluntat o el talent de ningú. Encara gràcies que hi hagi revistes com aquesta (esforçada i gratuïta, per cert), que tenen a bé de publicar articles a il·lusos que, com servidor, un dia van creure que podrien guanyar algun euro posant paraules una darrere l’altra. (Article publicat a La Bultra 8, setembre 2009)



About Eduard Ribera

Balaguer, 1965. Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la seva carrera ha recollit diversos premis. Ha publicat La casa per la finestra (1988) Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987, El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d'estil (2011) , un homenatge a l'escriptor Raymond Queneau que va rebre el Premi Lleida de Narrativa 2009, La vida assistida (2012), Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa 2011, De memòria (2016) i La paraula primera (2017). Ha participat en diversos volums col·lectius i ha realitzat guions per a la ràdio i la televisió, així com articles en mitjans periodístics i literaris. Des de març de 2005 manté L'Escriptori, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor blog.
This entry was posted in Articles and tagged , , , , , . Bookmark the permalink.

Comments are closed.