(Article publicat a la revista Paper de Vidre, 53, setembre de 2009)

Al principi fou l’espai, el temps, la matèria, la col·lisió, l’energia. L’univers que ens acull és expansió, projecció, linealitat infinita. Una dimensió difícil de capir per a la capacitat de raciocini de l’ésser humà, parent sofisticat i pretensiós dels cianobacteris que van colonitzar el planeta blau fa 3.800 milions d’anys. Obvietat núm. 1 La Terra és esfèrica, rodona; circular si m’apures. Una forma agraïda que impera en l’imaginari sapiens i que, al capdavall, ha acompanyat l’evolució de la nostra espècie: primer va ser la roda, després la moneda i, més recentment, la pilota de futbol. La cadència humana té a veure amb l’etern retorn, amb la rotació, potser per imitació dels astres (i ara no parlo de futbol). L’humà és propens a la digressió, al bucle, a la circularitat infinita. Progressa amb penes i treballs en la cadena espai-temps perquè ho fa traçant cercles, bagues, anelles que es van enllaçant. El concepte temporal humà està construït en base a l’arbitrarietat i a la ciclicitat, paràmetres gairebé impossibles perquè, com és sabut, el temps avança linealment i implacablement, com l’univers que ens embolcalla. Obvietat núm. 2 Vet-ho aquí: tots els principis tenen final. I, en els intersticis, tots els finals acostumen a comportar canvis, a generar crisis. Les crisis, per tant, formen part del nostre itinerari vital, que és seqüencial i reiteratiu. Obvietat núm. 3 Les crisis són necessàries, imperatives. Diuen els científics que la vida al globus s’explica gràcies a les catàstrofes i a les situacions crítiques sobrevingudes al llarg dels temps. L’era glacial no s’hagués superat si no hagués estat per grans erupcions volcàniques i les consegüents emanacions massives de diòxid de carboni cap a l’atmosfera, que van generar efecte hivernacle avant la lettre. L’aparició dels mamífers no hauria estat possible sense l’impacte d’un meteorit i la desaparició dels dinosaures… Els psicòlegs diuen que les crisis són necessàries perquè les persones avancin, madurin, es perfeccionin i s’enforteixin. Darwin: només es perpetuen els més forts. Obvietat núm. 4 El planeta està en crisi. Per primer cop des que hi ha vida animal, l’espècie dominant està provocant la destrucció del seu propi hàbitat, l’esgotament dels recursos que garanteixen el seu sosteniment, l’escalfament global… i s’exposa a una cadena de canvis l’abast dels quals és incalculable. Tant se val: finalment, la vida seguirà molt després de nosaltres. Obvietat núm. 5 El sistema està instal·lat en la crisi de la qual, en realitat, s’alimenta. La perpetuació d’una minoria rica, cada vegada més minoria i cada vegada més rica, és possible gràcies al confinament de la majoria en la por i en la pobresa, material i –sobretot– moral. Obvietat núm. 6 Els principis estan en crisi, perquè ja fa dies que van arribar al seu final. Vivim en un món on ja tot és possible (i ara no parlo de tecnologia). Amb el tombant de segle ha arrencat una nova era en què hem oblidat el respecte i hem perdut la vergonya. Paradoxalment, com més avança la tecnologia, més primaris ens tornem els humans. I –carregats de gadgets i exemplificant la llei de la circularitat– ens instal·lem de nou a la selva –a la llei de la selva–, on regeixen novament els instints i la supervivència; en conseqüència, abandonem els principis, potser perquè som totalment incapaços d’albirar un final (digne). I, ja se sap, sense principis ni finals no hi ha crisis possibles. Da capo Al principi fou l’espai, el temps, la matèria, la col·lisió, l’energia. L’univers que ens acull és expansió, projecció, linealitat infinita. Una dimensió difícil de capir per a la capacitat de raciocini de l’ésser humà…