L’any que va acabar la guerra

Al llarg de la vida n’he vistes de tots els colors, sobretot d’ençà que vaig començar a construir taüts. Aleshores encara era jove, tenia trenta-cinc anys, i havia après l’ofici de fuster amb el Ramon del Salgado. El pobre Ramon va morir el novembre del setanta-cinc, ho recordo com si fos avui mateix, no perquè tingui molta memòria, sinó perquè va coincidir el dia que la va espitxar el malparit del Franco. No, si a mi la política no m’ha interessat mai gaire…, què vols que et digui… que són tots una colla d’aprofitats. Però, està clar, el que li van fer al meu pare després de la guerra no té nom, rodant per les presons, judicis… al final va morir a la garjola d’una pulmonia, la mare que els va parir… que si l’haguessin portat a l’hospital quan tocava encara seria viu… i ma mare que se les va veure morades, amb dos criatures i sense un duro… vam passar molta gana i molta misèria… sort dels meus avis que la van ajudar, que sinó vés a saber… avui potser no seria aquí… i sort del Ramon del Salgado, que em va ensenyar l’ofici de fuster, a mi i al meu germà. Però al Lluís el ribot no li va interessar mai gaire… va fotre el camp cap a Barcelona amb una mà al davant i una altra al darrere i ara vés-lo a empaitar amb una pa calent… va començar ensenyant pisos i va fer tants calés que al final es va muntar la seva pròpia immobiliària. Les coses li han anat molt bé, sobretot al principi dels noranta, amb el cuento de les olimpíades. Ric del cagar, ja t’ho diré, que em sembla que ara està ficat en política i tot… ja li dic jo: la política només la podeu fer els rics, que els pobres ja tenim prou feina a procurar-nos el plat a taula… Però, el que deia, que en els darrers deu anys potser ens hem vist dos vegades, una quan vam enterrar la mare i l’altra quan vam haver d’anar al notari per arreglar els papers de l’herència… Jo em vaig quedar a viure amb la mare, perquè em feia pena, després de tot el que havia passat i tot el que havia patit per nosaltres… No em vaig arribar a casar mai, tot i que vaig estar a punt… Aleshores feia poc que em dedicava a construir taüts i va ser la viuda d’un amic meu que em va venir a trobar perquè li construís la caixa: el pobre Pere va morir d’accident de cotxe tornant de Barcelona. Li vaig fer una caixa de roure, molt ferma, de les més cares… doncs amb la viuda ens vam veure unes quantes vegades, vam anar a ballar alguns diumenges a Lleida, d’amagat de la seva família, perquè ella, està clar, volia aparentar el dol. Després d’uns mesos li vaig demanar si es volia casar amb mi i aleshores em va sortir que havia d’anar-me’n a viure a casa seva i deixar ma mare sola… Està clar, jo li vaig dir que ni parlar-ne, que ma mare venia amb mi, que no la podia deixar sola… Aquella va ser la darrera vegada que ens vam veure, vull dir així a soles perquè, està clar, després hem coincidit moltes vegades… al final es va tornar a casar amb un advocat de Lleida molt famós… Coses de la vida… Ara, que jo tinc la consciència molt tranquil·la perquè a ma mare no li ha faltat mai més de res fins que la pobra ens va deixar ara fa vuit anys. Per sort el negoci dels taüts m’ha anat bastant bé… de fet va ser ella que em va donar la idea per tirar-lo endavant. Quan va morir el Ramon del Salgado la seva dona em va oferir de quedar-me la fusteria, la veritat és que em va fer molt bon tracte, tot i que cal dir que en aquell temps els fusters començàvem a anar de baixa perquè van aparèixer els mobles prefabricats, molt més econòmics que els que fèiem nosaltres. Així és que els primers mesos vaig seguir amb el negoci de tota la vida; però llavors un dia ma mare em va preguntar si seria capaç de fer-li la seva caixa per quan li arribés l’hora. I està clar que li podia fer… I llavors vaig encomanar uns taulons de caoba i em vaig posar a la feina. Ningú no hagués dit que aquell era el primer taüt que fabricava… El vaig rematar amb uns encoixinats de vellut a l’interior de primera categoria, que ma mare quan el va veure es va quedar de pedra, de tant que li va agradar… Mira si va ser així que tant sí com no va voler que el portés cap a casa per posar-lo a la saleta… A partir d’aquell dia casa nostra va ser un continu de gent que venia a veure el taüt de la mare. Primer totes les seves amigues i després que va córrer la veu ja va ser una bogeria… vaig començar a tenir pedidos que no donava a l’abast, hi havia nits que em quedava al taller treballant per enllestir alguna feina… perquè, està clar, la gent no respecta res, es mor a qualsevol hora… Al final vaig haver de llogar un aprenent i tot… Però l’encàrrec més estrafolari que m’han fet mai va ser aquella vegada que em va venir a veure un senyor molt ben vestit, es veu que era músic, però dels bons, dels que es guanyen la vida fent concerts de copete… Em va explicar que els metges li havien pronosticat unes setmanes de vida i està clar, l’home s’ho veia a venir… Total que em va demanar que li construís un taüt amb la fusta del piano de cua que tenia a casa seva. Jo li vaig dir que això no podia ser, que ni tan sols sabia si hi hauria fusta suficient… Ell ho tenia molt clar i no va voler discutir sobre els calés que li costaria, així que ja em tens amb el senyor, que vivia en una casassa a prop de Tarragona, per veure com s’havia de manegar l’asunto… Ha sigut la feina més compromesa que he fet mai, perquè, com jo ja m’imaginava, de fusta no n’hi havia prou. Em va portar dos dies de feina desballestar aquella bèstia negra de piano. Em vaig endur la fusta cap al taller… Quin maldecap! Era com fer un trencaclosques impossible, o sigui que vaig tirar pel dret, sense encomanar-me a ningú… el pobre home quan va veure la feina acabada no s’ho podia creure, es va emocionar… I jo callat com un puta, mai no va saber que quasi totes les fustes que ell em va donar encara ronden pel magatzem. L’única que vaig aprofitar va ser una que portava un lletrero, Steinway i Sons o alguna cosa així em penso que hi deia… Ves, quines marranades té la gent. El pobre home va morir feliç com unes pasqües i a mi em va pagar trinco tranco el que havíem acordat sense discutir ni un cèntim… I ara ja veus, aquí, a punt de fer-ne seixanta-cinc, amb tot aquest munt de papers que em demanen per cobrar la jubilació, després de tants anys de treballar, perquè ens donin una pensioneta de misèria per acabar d’arribar a vells. No sé com ens ho farem… Encara sort que, mira, com a mínim no em caldrà pagar la caixa, perquè està clar, aquesta serà la meva última feina abans de traspassar el negoci, ja la tinc ben pensada, com la de ma mare, amb fusta de caoba i per dintre ben folrada de vellut… Miri, ara em sembla que ja li toca a vostè. Quin número m’ha dit que tenia? El trenta-vuit? Jo tinc el trenta-nou: ara que me n’adono, l’any que va acabar la guerra…

Aquest conte va obtenir un accèssit al Premi Miquel Bosch i Jover 2009, convocat per l’Ajuntament de Balenyà.

2 Comments

  1. la vida és una mica així, sí. I ja estaria bé que al darrere hi hagués aquest humor 😉

  2. M’agrada aquest humor, Eduard, l’aparent senzillesa de la quotidianitat, la vida que passa… 😉

S'admeten comentaris

© 2018 Eduard Ribera

Theme by Anders NorenUp ↑

css.php