Per Andreu Loncà

[Text publicat originalment a la revista Ressò de Ponent num. 137, març de 1996]

“L’Eduard sap que l’art és llarg i la vida breu”

A Eduard Ribera el vaig conèixer a València en una d’aquelles trobades d’escriptors dels premis Octubre. Hi vaig reconèixer alguna cosa de certa gent de Balaguer que jo havia mig pogut ensumar quan vaig donar classes en el seu institut. Era de la mena de persones que se situaven a l’esquerra cultural, que resultaven provocatius, moderns, i que el catalanisme esquerranós i tot els resultava esquifit. I no els deuria faltar raó. Aquesta mena de gent, a Lleida ciutat no els havia pas coneguts. O no hi eren. Lleida és una ciutat secretiva que produeix especímens estranys. És una ciutat que dóna poques oportunitats de fer-se intel·ligent.

Eduard Ribera aquell any, deuria córrer l’any 1993, havia presentat un recull de contes que va arribar prou lluny en les votacions del premi Andròmina. A ell li sabia greu, en privat però, que tinguessin prioritat les novel.les sobre els contes en el susdit premi. Ell escrivia -i escriu- amb prou llibertat. La llibertat sempre és una mica caòtica i fragmentada, però era una llibertat quasi insultant, situada dellà de les convencions, ran de l’abisme.(…) Alguns dels seus relats els construeix amb noms americans i amb temes americans, que és la meca dels novel.listes que volen lligar vida lliure i densa i la literatura, tan difícil. Els últims que li vaig sentir llegir eren sobre el món del jazz, que resulta tan fascinant, amb una boira de fum i whisky que fa plorar el personal a les talúries. La música, com a tot bon modern, li encanta. La seva formació deu ser prou eclèctica. Li interessaven els autors més situats a l’avantguarda narrativa, però tenia prou sentit de la ironia per saber que l’art és llarg i la vida breu. (…)

La darrera provatura que li vaig llegir fou a peu dret en una exposició del pintor Josep Minguell que havia fet pintura religiosa en una església rural perduda on Nostre Senyor va perdre les vambes. En una mena de prospecte hi explicava la història d’un vilatà que al bo de l’estiu, a l´hora calda de la migdiada, anava a l’església simulant un extraordinari zel religiós quan de debò el que intentava era arrecerar-se a la frescor de cova de l’església i va ensopegar, paradoxalment, amb aquell pintor amb granota de treball que amb grosses embastides pintava un absis. Em va agradar, i el vaig recordar, de nit, passejant per la ruïna del barri del Carme de València, al carrer de Cavallers, prenent un beure amb una mirada picardiosa, com si fos un investigador privat en dia de festa.