La mateixa llengua

«La llengua evoluciona i muta perquè la societat avança i canvia», pensa l’escriptor seguint la lògica més elemental. Però no s’aventura a constatar la validesa científica d’aquesta opinió. En té prou amb aproximacions especulatives que el porten de la seva llengua romànica fins al llatí i després al protoindoeuropeu i, encara més enrere, fins al protonostràtic. I aquí som ja al paleolític. I tant li fa què més, perquè ningú no se’n recorda. En té prou amb l’afirmació de Darwin: «No puc dubtar que el llenguatge degui el seu origen a la imitació i a la modificació de diversos sorolls naturals, les veus d’altres animals i els propis sons instintius humans». Perquè al final serà que tots parlem la mateixa llengua: la llengua de la gesticulació, les interjeccions, els plors i les rialles. «La resta és mera literatura», conclou.

Posted in Autoretrats | Tagged , | Leave a comment

De pares a fills

Quan érem nens, aprofitant el dia a dia i l’esdevenir de les coses, a casa meva —i a les dels meus amics— tenien el mal costum d’ensenyar-nos hàbits de comportament i normes de convivència. Els meus germans i jo mateix vam interioritzar —pràcticament sense adonar-nos-en— que cal cedir el seient a les persones grans, que és de bona educació obrir la porta i deixar passar primer les persones que venen darrere teu, que no s’ha de cantar a taula, d’on no t’has aixecar fins que tothom ha acabat de menjar, que quan alguna menja és a punt d’acabar-se és convenient preguntar si algú altre també en vol, que quan arribes a un lloc on hi ha altres persones cal dir «bon dia» o «bona tarda» segons convingui, que quan entres en un espai silenciós cal respectar el silenci, que a partir d’una hora determinada de la nit no es poden fer sorolls que molestin els veïns —el meu pare fins i tot ens recomanava no trucar per telèfon a partir de les deu de la nit—, que cal ser puntual per respecte a la gent que t’espera, que cal endreçar les coses després d’haver-les utilitzat, que si trenques una cosa que no és teva l’has de reposar o, com a mínim, t’has d’oferir a reposar-la… Continue reading

Posted in Articles | Tagged , , , , | Leave a comment

Aquests dies…

Posted in Gràfica | Tagged , , | Leave a comment

La paraula primera

YouTube Preview Image

Unes paraules de presentació del meu nou llibre La paraula primera. El podeu comprar a la botiga Amazon, en format paper o també en format Kindle.

La paraula primera posa la paraula en el punt de mira literari i està plantejat com una concatenació de textos que alternen, entre altres elements, ficció, actualitat, biografia, reflexió o prospecció etimològica.

La idea del llibre neix a partir d’un joc compartit amb el meu fill: el joc de les paraules encadenades. L’objectiu és transmetre que les paraules ens ajuden a explicar i a entendre el món que ens envolta.

El llibre es pot definir com un artefacte narratiu torrencial i atzarós que descriu un univers personal, lúdic i subjectiu, que no s’adscriu a gènere i que es pot assimilar a un patchwork literari multiforme i colorista.

Posted in Llibres | Tagged , | Leave a comment

La cosa de prohibir

Prohibir és lleig. És una expressió d’imposició i d’arbitrarietat. És una demostració de poder i de desigualtat entre els qui manen i fan les lleis i entre els qui obeeixen i les han de complir. Es poden prohibir moltes coses. Les pomes, per exemple. Bé, les pomes, exactament, no. Em refereixo al seu consum. Ja sabeu, tot allò del paradís i els primogènits de la història judeocristiana… Però, malgrat la prohibició, les pomes poden ser menjades, frase i desobediència que ‒mira tu quina oració passiva més lletja m’ha sortit!‒ només poden ser obra del diable. Continue reading

Posted in Articles | Tagged , , , , | Leave a comment

El sentit de l’existència

«Quin és el veritable sentit de l’existència, mestre?» demana un deixeble. «Aquest matí, quan he anat a caminar, m’he creuat dues dones que passejaven amb un gos. Quan em disposava a desitjar-los bon dia, l’animal ha fet un salt i m’ha empès amb les potes davanteres com indicant-me que em guardés de fer cap mal a les seves amigues», explica el mestre. «Ni un lladruc, ni una queixalada; només una empenta a mode d’advertiment», afegeix. «Les dones, immerses en la seva conversa, s’han disculpat sense aturar-se. Jo he seguit el meu camí, pensant que m’acabava d’estalviar un ensurt de conseqüències imprevisibles», conclou. El deixeble, sorprès per l’explicació, no gosa posar-la en dubte a fi de donar entenent que havia capit el seu sentit transcendent. «El veritable sentit de l’existència és que l’existència no té cap sentit», li diu un company en veu baixa mentre li clava un cop de colze.

Posted in D'ensenyança | Tagged , , , , | Leave a comment